Molt
sovint es realitza un mal ús del concepte INTERACTIVITAT. Al darrera d’aquesta
paraula, molts de professionals creuen que duen a terme una metodologia que
permet reaccionar als seus alumnes i així augmentar la seva participació en el
procés d’aprenentatge, però no és més que un miratge educatiu. En realitat
hauríem de dir que allò que la gran majoria veu com interactivitat és en el
fons una altra cosa que anomenarem INTERPASSIVITAT. Abans d’aprofundir en els
conceptes d’interactivitat i interpassivitat, és necessari definir-los.
Quan
parlem d’interactivitat fem referència a una metodologia característica de
l'aprenentatge en col·laboració, és a dir el ser actiu a través de l’altre,
l'establiment de comunitat d'aprenentatge, i l'intercanvi d'informació i
opinions. Tal intercanvi és capaç de ser obert, fluït, i d'estendre les
fronteres de la instrucció planificada i presentada per experts. Així doncs, es
tracta d’un diàleg, de comunicació entre les parts implicades, responent,
reaccionant, construint a la vegada.
A
l’altra banda es troba el que anomenem interpassivitat, concepte molt emprat
pel filòsof Slavoj Žižek i inventat per Robert Pfaller. Tot i ser un concepte
aplicat als nous mitjans de comunicació i la passivitat consumista de l’espectador
a l’hora de reaccionar, el podem extrapolar a l’educació. Interpassivitat consisteix
en creure o gaudir a través d’algú altre. Un exemple el tenim a les rialles
artificials d’una tele-sèrie, que ens diu quan hem de riure, de manera que el
que ens fa riure no és la situació de la sèrie, sinó la reacció passiva de
satisfacció de les rialles. Així ho diu Žižek[1]:
“Si,
en la interactividad soy pasivo siendo, no obstante, "activo" a
través de otro, en la interpasividad actúo siendo, no obstante, pasivo a través
de otro.”
Com relacionem aquest
concepte, doncs, amb l’educació? Moltes vegades, el docent creu propiciar una
activitat on l’alumnat interactua, però en el fons no es tracta més que d’una
acció passiva, una activitat regulada des de les intencions del docent, un
ritual buit. Ho entendrem millor amb un exemple: els llibres de text.
Darrerament se’ns parla de llibres interactius, però això és fals. Són llibres
que reclamen l’atenció de l’alumnat: hi ha apartats de preguntes sobre un text
que s’ha llegit, que obliguen a l’alumnat a subratllar, cercar paraules clau
dins del text i una vegada localitzades es reprodueixen a les caselles de les
respostes. Aquest objecte pot reclamar l’atenció de l’alumne sobre ell, però no
crea situacions de pensament crític o creatiu.
Com
a professionals, hem de diferenciar aquelles activitats que són realment
interactives d’aquelles que només cerquen una reproducció passiva per part de l’alumnat.
Davant la democratització total de l’accés a la informació en la nova era
tecnològica, és necessari que els usuaris –alumnes, mestres, famílies...-
arribin a utilitzar-la (la informació) com a memòria, objecte d'inspiració,
provocació, metàfores poderoses o promeses de transparència de la història. Un
ús responsable de les fonts de la història evitaria la tendència a la
interpassivitat que promou un Sistema que utilitza la informació i la seva
codificació per al control i no per al coneixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada