Sociòlegs, filòsofs o antropòlegs, tots ells pensadors, ens han mostrat
l’evidència de què vivim a un món canviant. Vivim a una societat on les
condicions d’actuació dels seus membres canvien abans de què les formes d’actuar
es solidifiquin com a hàbits i rutines consolidades. Dins d’aquest context, la
formació de les persones es fa complexa, ja que els avenços individuals no
troben una solidificació dins dels referents socials i culturals. Ens trobem
davant d’unes condicions d’acció educativa i d’unes estratègies dissenyades per
a aconseguir el desenvolupament que han quedat fossilitzades al sistema
educatiu, que resulten obsoletes molt abans de que l’infant tingui opció de
conèixer-les. El discurs de l'Estat afirma i justifica el propòsit que
l'educació bàsica prepari als futurs ciutadans per incorporar-se a un món
modern caracteritzat per:
a) una
economia mundial integrada i altament competitiva;
b) processos
de participació política cada vegada més plurals i democràtics; i
c)una
preocupació creixent per la cura del medi ambient i els recursos nacionals.
És en aquest punt on l’educació pretén preparar als alumnes per a
participar a la vida social i amb una actitud “lliure”, així com fomentar i
afavorir l'autoconeixement (l'aprenentatge d'autonomia) i de l’alteritat;
formar un esperit crític capaç de destriar amb la major claredat la vida social
i orientar el comportament; educar en el compromís i la responsabilitat del
quefer de l'home. Però poc a poc, l’educació s’ha anat convertint en una
mercaderia d’aquesta societat-estat, on queda de costat el sentit social. El
coneixement queda ajustat a un ús instantani i concebut per a un sol cop, i la
formació queda circumscrita dins d’aquest motllo de mercaderia que s’ha de
renovar, no per ampliar el coneixement sinó per reemplaçar el coneixement
obsolet.
Els
individus, que legitimen l'actual sistema educatiu, exerceixen el rol que se'ls
va ensenyar, un rol freturós de crítica i anàlisi social, en el qual es
privilegia la tècnica, submissió i obediència a un sistema en crisi, doncs els
alumnes deixen de qüestionar el procés d'ensenyament-aprenentatge, els valors
que es promouen, el sentit de mobilitat social, és simplement una fase que
permeti inserir-los en el cada vegada més complicat mercat laboral. És un
mecanisme de control, un procés de transmissió i d’assimilació ideològica del
saber.
Davant això,el públic queda en segon pla o simplement desapareix,
quedant enrere les pràctiques socials, formes d'expressió, comunicació,
informació i interacció. Es corre el risc que les institucions educatives es
converteixin en espais buits de sentit, mecanitzant l'ensenyament-aprenentatge
amb base a criteris de mercat o generin fortes crítiques al sistema, en
particular l'àrea de les ciències socials i humanitats.
