Gairebé tota la
història de l’educació són períodes que s’obren i es tanquen quan s’ha
evidenciat que les premisses i les estratègies que es creien provades i que
comptaven amb una aparent confiabilitat, no ho eren tant. L’exemple el tenim en
persones com Montessori, Kerschensteiner, Dewey o Decroly. La base d’aquestes
crisis sempre ha estat la mateixa: la pèrdua de contacte amb la realitat, que
exigia una reforma o ajust del sistema. D’alguna manera, l’escola es va
separant i es va apropant a la societat,com en una mena de dansa, canviant els
seus reptes, les seves estratègies, les seves necessitats. No pretenc fer una
dissertació filosòfico-política de quins són els motius que porten l’educació
dels nostres dies a un estat de crisi, però resulta evident que els motius de
la crisi educativa actual són molt diferents de les passades. Bauman (1) ens
alerta: “… el cambio actual no es como los cambios del pasado. (…) Aún debemos
aprender el arte de vivir en un mundo sobresaturado de información. Y también
debemos aprender el aún mas difícil arte de preparar a las próximas
generaciones para vivir en semejante mundo.” (p. 46)
La nostra manera de
relacionar-nos amb el saber, la feina i la vida en general ha canviat molt i
està influenciada pel consumisme. Vivim una època on l’important és el goig
breu de les coses, l’acumulació de moments de plaer. S’ha perdut l’encant per
les coses duradores o que requereixen cert esforç. Educativament, el
coneixement també ha passat a ser una mercaderia de consum. L’objectiu de la
formació sembla orientada a uns models del mercat, impacient i amb preses,
demanant un producte/resultat instantani, com si es tractés de preparar una
llet amb xocolata per l’esmorzar. Això repercuteix amb un consum del saber
frugal, que consumirem i llençarem una vegada “esgotat”.
Poc a poc, el
principi de Docroly d’educar per a la vida va quedant difós. Que significa:
Integrar a l’infant al seu mitjà social i atorgar-li les eines necessàries per
solucionar les seves necessitats bàsiques. Hem començat a abandonar la noció
del coneixement de la veritat útil per a tota la vida, per substituir-la per la
noció del coneixement d’usar i llençar, vàlid mentre no es digui el contrari i
d’una utilitat passatgera. A vegades em plantejo en quin moment hem
desconnectat el valor de l’educació del coneixement durador. Segons Bauman, el
coneixement passa a ser d’una obligatorietat instantània, acotada, amena,
lleugera, circumscrita a un context concret e immediat. I això és perquè veiem
l’educació com una mercaderia que ha d’aportar novetat, igual que un producte.
“Si la memoria y
los conocimientos sólidos no son socialmente valiosos, ¿Qué debemos enseñar a
nuestros jóvenes? ¿Cual es el nuevo papel de los maestros?”
Aquesta crisi
educativa em porta a plantejar-me, ja que no tinc respostes, com podem fer que
l’educació funcioni al segle XXI quan la seva pròpia essència està essent profundament
qüestionada? Es tracta només d’adaptar-se al nou temps o d’un canvi més
profund?
(1) BAUMAN, ZYGMUNT. Los retos de la educación en la modernidad líquida.
Barcelona, GEDISA, 2007
