JUGUEM A LA SUBMISSIÓ

Aquests dies, mirant catàlegs de joguines amb els meus fills, he tingut la indignació de veure com es segueix perpetuant uns rols sexuals de poder i submissió. I el pitjor és com estan d’arrelats socialment. D’aquest catàleg de joguines al llibre sobre la perfecta casa, trobo que hi ha molt poques passes. I ho intentaré mostrar.

Tradicionalment tots considerem a la família com l'agent de socialització primari. Els infants poc a poc van ampliant els seus cercles d'interacció fins que entren a un centre escolar, on la interacció amb els seus iguals contribueix al desenvolupament social del menor. Cap a l’any i mig Des apareix el joc simbòlic, fomentant la interació amb els companys, les dramatitzacions... fins que als tres anys (més o menys) desenvolupa el joc en grup. I és en aquest període on l’Infant desenvolupa el rol sexual.

Molt més enllà de la condicionalitat per la seva genitalitat, l’infant fixa patrons d’identitat sexual a partir de l’observació i de la interacció amb els iguals. És a dir, la família ja aporta a l’infant una identitat sexual a través de la roba, el llenguatge... i aquesta anirà afinant-se a través de les vivències que li proporcioni el joc amb els seus iguals. Però a aquesta afirmació li falta un agent: la publicitat als mitjans.

Gairebé podríem fer un llistat de les joguines que tenen nens i nenes, sense equivocar-nos gaire. Aquests dies, els nens duen a l’escola cartes de la sèrie Dragon ball, mentre que les nenes duen llibretes de dibuix per crear vestits i esbossar passarel·les de moda. Tot sembla respondre a objectes o símbols amb models d'identificació sexual propis. És impensable veure un nen creant un vestit de festa, escollint tela, accessoris... així com ho és trobar una nena que reprodueix les tècniques d’atac d’en Goku.

Com que no vull centrar aquest article en la creació específica de la identitat sexual, sinó en com anem perpetuant uns rols de submissió de la dóna, no seguiré amb el desenvolupament psicològic i em centraré en els models socials que rep l’infant.  Per naps o per cols, la societat enalteix la preponderància del rol masculí sobre el femení i sol ser amb una demostració d'agressivitat verbal o física, i sol comportar abús cap a qui "perd" i és sotmès. I un exemple el trobem aquest dies als catàlegs de joguines.

Obrint qualsevol catàleg, trobem la perpetuació dels estereotips masculí i femení. Els nens (homes) tenen la força física, són agressius, imposen les seves idees amb la força...  mentre que les nenes són més sensibles, tenen gran afecte i un esperit de lliurament a l’altre. D’altres vegades el missatge és un altre: els nens (superherois) són els bons i tenen una força sobrehumana, mentre que les nenes (Bratz...) són més belles i tenen un culte a l’estètica corporal, a més de demostrar que amb la seva intel·ligència poden arribar a ser dolentes. No trobarem nens jugant a les cuinetes o nenes vestides d’Spiderman. Tot i existir un codi deontològic sobre publicitat infantil, aquest sembla oblidat en la majoria de les ocasions. 

No vull demonitzar la publicitat, ni atorgar-li una responsabilitat exclusiva de la formació de la identitat sexual. Com he dit, no són els únics agents de socialització. Però si remarcar que tenen una càrrega molt alta d'estereotips, que podem transmetre o derrocar amb l'educació. Si no fem res al respecte, els infants creixen amb uns estereotips que poden reproduir relacions de poder i submissió.

Per acabar us deixo un gràfic de com ha augmentat el maltractament entre adolescents als darrers tres anys:

 

 
Com diu l'estudi realitzat per investigadors de la Universitat Complutense de Madrid amb les entrevistes online a 8.000 menors: "Aquesta forma de viure el festeig unida al fet que els estereotips que dibuixen a l'home dominant i agressiu com algú amb atractiu i a la dona com la submissa, pot derivar en un increment de les situacions de control i, amb el temps, de violència."

És important que treballem per a una educació en valors, per a la igualtat de drets, per a una ciutadania respectuosa. Com afirma a catedràtica de Psicología María José Díaz-Aguado "La violencia de género no es una fatalidad biológica con la que nos tenemos que conformar. Podemos cambiarla"