Els diners no ho poden comprar tot

Als nostres dies predomina la idea de què tot està en venta. La nostra societat avança cap a la possibilitat de comprar i de vendre tot el que la compon. Exemples en trobem molts: compra de vots, drets a caçar espècies protegides, la “innocència” de corruptes... Poc a poc la influència del mercat, entenent mercat des d’una eina o mitjà, al mercat vist com a forma de vida, ha fet un ingrés en les més diverses esferes de la vida social. Com a conseqüència els límits morals han quedat tocats, fent-se necessari un replantejament de l’autoritat dels diners.

Els nostres polítics ens volen fer creure que els incentius dels diners en efectiu constitueixen sempre el mecanisme apropiat a través del com es prenen les bones decisions. Però els diners no ho poden comprar tot. Quan decidim que certs béns (des d’institucions o serveis fins a persones) poden ser comprats o venuts, decidim també, almenys de manera implícita, que és apropiat tractar a aquests “objectes” com a mercaderies, com a instruments de guany i d’ús.

Aquesta situació és preocupant per diferents raons, però hi ha dos que són principals: la desigualtat i la corrupció que genera. A una societat on tot està en venta, la vida es fa més dura per a aquells que no tenen els mitjans o recursos. I no estem parlant de comprar cases amb piscina, cotxes esportius o vaixells de luxe. Aquests elements manquen d’importància dins del camp de les desigualtats. En canvi, si l’estenem a serveis i bens corrents, les desigualtats creixen.

El mercat de valors només es qüestiona si el sistema compleix o no el seu objectiu. Suposant que l'objectiu principal d'un hospital particular és salvar vides, llavors, si mentre tracta el dit del peu d'un milionari el pacient més pobre mor d'un infart a la sala d'espera, la mercantilització clarament no funciona. Però si la funció de l'hospital és maximitzar els beneficis, tractar primer el peu inflamat del milionari és perfectament lògic. Aquí llavors, no estem identificant què és un hospital per a la societat. Passa una cosa semblant amb les escoles en el moment que el mercat diu: el nostre objectiu primordial no és (segons les polítiques aplicades), en realitat, formar estudiants, sinó maximitzar els ingressos. Aquí s'erosiona la integritat de l'escola i el valor de la seva funcionalitat.

L’altra raó és el poder corruptor que arribaria a tenir un mercat sense límits, és a dir la forma en què la presència creixent del mercat corromp la vida en comú. Imagineu a on es pot arribar. Tornaríem a comprar éssers humans, no només òrgans com succeeix ara, sinó serveis de persones mercenàries amb qualsevol finalitat i de manera oberta. Els nostres avantpassats van lluitar per alliberar-nos, lentament i dolorosament, de la consideració dels homes com a bens d’ús corrent, i amb aquesta situació de societat mercantilitzada llencem la seva lluita pels drets aconseguits. De la mateixa manera, no podem permetre que les persones posin a la venta els seus vots, per més que hi hagi persones disposades a comprar-los. Per què? Perquè certs deures cívics no han de ser tractats com a propietat privada, sinó vistos com una responsabilitat pública. Si no els veiem d'aquesta manera, passem a valorar a aquests béns i obligacions de la manera equivocada.

En definitiva, certs béns resulten degradats o corromputs quan són tractats com a mercaderies. És responsabilitat de tots lluitar per a què no es converteixin en tals. Ni l’educació ni la sanitat estan en venta! Senyors, repensem la seva finalitat.