JUGUEM A LA SUBMISSIÓ

Aquests dies, mirant catàlegs de joguines amb els meus fills, he tingut la indignació de veure com es segueix perpetuant uns rols sexuals de poder i submissió. I el pitjor és com estan d’arrelats socialment. D’aquest catàleg de joguines al llibre sobre la perfecta casa, trobo que hi ha molt poques passes. I ho intentaré mostrar.

Tradicionalment tots considerem a la família com l'agent de socialització primari. Els infants poc a poc van ampliant els seus cercles d'interacció fins que entren a un centre escolar, on la interacció amb els seus iguals contribueix al desenvolupament social del menor. Cap a l’any i mig Des apareix el joc simbòlic, fomentant la interació amb els companys, les dramatitzacions... fins que als tres anys (més o menys) desenvolupa el joc en grup. I és en aquest període on l’Infant desenvolupa el rol sexual.

Molt més enllà de la condicionalitat per la seva genitalitat, l’infant fixa patrons d’identitat sexual a partir de l’observació i de la interacció amb els iguals. És a dir, la família ja aporta a l’infant una identitat sexual a través de la roba, el llenguatge... i aquesta anirà afinant-se a través de les vivències que li proporcioni el joc amb els seus iguals. Però a aquesta afirmació li falta un agent: la publicitat als mitjans.

Gairebé podríem fer un llistat de les joguines que tenen nens i nenes, sense equivocar-nos gaire. Aquests dies, els nens duen a l’escola cartes de la sèrie Dragon ball, mentre que les nenes duen llibretes de dibuix per crear vestits i esbossar passarel·les de moda. Tot sembla respondre a objectes o símbols amb models d'identificació sexual propis. És impensable veure un nen creant un vestit de festa, escollint tela, accessoris... així com ho és trobar una nena que reprodueix les tècniques d’atac d’en Goku.

Com que no vull centrar aquest article en la creació específica de la identitat sexual, sinó en com anem perpetuant uns rols de submissió de la dóna, no seguiré amb el desenvolupament psicològic i em centraré en els models socials que rep l’infant.  Per naps o per cols, la societat enalteix la preponderància del rol masculí sobre el femení i sol ser amb una demostració d'agressivitat verbal o física, i sol comportar abús cap a qui "perd" i és sotmès. I un exemple el trobem aquest dies als catàlegs de joguines.

Obrint qualsevol catàleg, trobem la perpetuació dels estereotips masculí i femení. Els nens (homes) tenen la força física, són agressius, imposen les seves idees amb la força...  mentre que les nenes són més sensibles, tenen gran afecte i un esperit de lliurament a l’altre. D’altres vegades el missatge és un altre: els nens (superherois) són els bons i tenen una força sobrehumana, mentre que les nenes (Bratz...) són més belles i tenen un culte a l’estètica corporal, a més de demostrar que amb la seva intel·ligència poden arribar a ser dolentes. No trobarem nens jugant a les cuinetes o nenes vestides d’Spiderman. Tot i existir un codi deontològic sobre publicitat infantil, aquest sembla oblidat en la majoria de les ocasions. 

No vull demonitzar la publicitat, ni atorgar-li una responsabilitat exclusiva de la formació de la identitat sexual. Com he dit, no són els únics agents de socialització. Però si remarcar que tenen una càrrega molt alta d'estereotips, que podem transmetre o derrocar amb l'educació. Si no fem res al respecte, els infants creixen amb uns estereotips que poden reproduir relacions de poder i submissió.

Per acabar us deixo un gràfic de com ha augmentat el maltractament entre adolescents als darrers tres anys:

 

 
Com diu l'estudi realitzat per investigadors de la Universitat Complutense de Madrid amb les entrevistes online a 8.000 menors: "Aquesta forma de viure el festeig unida al fet que els estereotips que dibuixen a l'home dominant i agressiu com algú amb atractiu i a la dona com la submissa, pot derivar en un increment de les situacions de control i, amb el temps, de violència."

És important que treballem per a una educació en valors, per a la igualtat de drets, per a una ciutadania respectuosa. Com afirma a catedràtica de Psicología María José Díaz-Aguado "La violencia de género no es una fatalidad biológica con la que nos tenemos que conformar. Podemos cambiarla"

S’ha de canviar la visió de l’educació

El sistema educatiu ha de sobrepassar la impossibilitat ideològica de partits o de mitjans de comunicació, creant un espai on l’impossible pugui succeir. Estem parlant d’un nou paradigma d’educació que aspiri a la qualitat. L’educació necessita ser tinguda en compte de manera realista i activa. De poc serveixen les teories o els deliris de grandesa polítics, si no estan en contacte amb la realitat social i humana de les aules. Així doncs, no són els polítics qui han de decidir què fer de l’educació, o al menys en solitari i de manera unilateral.

Normalment, les decisions polítiques educatives estan apostant per un sistema antiquat, centrat a la repetició de conceptes, exàmens... on l’alumne està sotmès al poder del docent. No hi ha espai per a una educació realista que prepari per a la vida ni per a atendre a les necessitats dels infants. Aquest concepte d’educació és un càstig per als alumnes, ja que el seu fracàs escolar és directament culpa seva, ja que es tendeix a creure que no hi ha hagut prou esforç, perdent de vista que és tracta de la millor etapa de la seva vida, perdent de vista el gust per aprendre a aprendre.

Tal volta pot semblar que parlo amb moltes ambigüitats o amb frases fetes. Però el cert és que hem de deixar de queixar-nos i crear una potent visió educativa alternativa, tenir el valor d'activar-la i compartir-la. I només ho podrem fer perdent-li la por als canvis i al fracàs. Resulta essencial tornar a uns principis bàsics que permetin enfrontar-se al que veritablement importa: ajudar a preparar als nens per al futur.

En resum, hem de tombar la idea arcaica d’una educació centrada a la repetició de conceptes i construir una nova on els alumnes sentin que tenen un futur i de què l’educació els ajudarà a construir-lo. Hem de tombar un concepte d’educació compartimentat i arriscar-nos a aixecar una nova visió on el que importa és com aprenen els infants. La resposta, més que mai, són les capacitats interpersonals, perquè segons Richard Gerver "la humanitat sempre serà essencial en la forma com funciona el món”

INTERACTIVITAT O INTERPASSIVITAT?

Molt sovint es realitza un mal ús del concepte INTERACTIVITAT. Al darrera d’aquesta paraula, molts de professionals creuen que duen a terme una metodologia que permet reaccionar als seus alumnes i així augmentar la seva participació en el procés d’aprenentatge, però no és més que un miratge educatiu. En realitat hauríem de dir que allò que la gran majoria veu com interactivitat és en el fons una altra cosa que anomenarem INTERPASSIVITAT. Abans d’aprofundir en els conceptes d’interactivitat i interpassivitat, és necessari definir-los. 

Quan parlem d’interactivitat fem referència a una metodologia característica de l'aprenentatge en col·laboració, és a dir el ser actiu a través de l’altre, l'establiment de comunitat d'aprenentatge, i l'intercanvi d'informació i opinions. Tal intercanvi és capaç de ser obert, fluït, i d'estendre les fronteres de la instrucció planificada i presentada per experts. Així doncs, es tracta d’un diàleg, de comunicació entre les parts implicades, responent, reaccionant, construint a la vegada.

A l’altra banda es troba el que anomenem interpassivitat, concepte molt emprat pel filòsof Slavoj Žižek i inventat per Robert Pfaller. Tot i ser un concepte aplicat als nous mitjans de comunicació i la passivitat consumista de l’espectador a l’hora de reaccionar, el podem extrapolar a l’educació. Interpassivitat consisteix en creure o gaudir a través d’algú altre. Un exemple el tenim a les rialles artificials d’una tele-sèrie, que ens diu quan hem de riure, de manera que el que ens fa riure no és la situació de la sèrie, sinó la reacció passiva de satisfacció de les rialles.  Així ho diu Žižek[1]:

“Si, en la interactividad soy pasivo siendo, no obstante, "activo" a través de otro, en la interpasividad actúo siendo, no obstante, pasivo a través de otro.”

            Com relacionem aquest concepte, doncs, amb l’educació? Moltes vegades, el docent creu propiciar una activitat on l’alumnat interactua, però en el fons no es tracta més que d’una acció passiva, una activitat regulada des de les intencions del docent, un ritual buit. Ho entendrem millor amb un exemple: els llibres de text. Darrerament se’ns parla de llibres interactius, però això és fals. Són llibres que reclamen l’atenció de l’alumnat: hi ha apartats de preguntes sobre un text que s’ha llegit, que obliguen a l’alumnat a subratllar, cercar paraules clau dins del text i una vegada localitzades es reprodueixen a les caselles de les respostes. Aquest objecte pot reclamar l’atenció de l’alumne sobre ell, però no crea situacions de pensament crític o creatiu. 

Com a professionals, hem de diferenciar aquelles activitats que són realment interactives d’aquelles que només cerquen una reproducció passiva per part de l’alumnat. Davant la democratització total de l’accés a la informació en la nova era tecnològica, és necessari que els usuaris –alumnes, mestres, famílies...- arribin a utilitzar-la (la informació) com a memòria, objecte d'inspiració, provocació, metàfores poderoses o promeses de transparència de la història. Un ús responsable de les fonts de la història evitaria la tendència a la interpassivitat que promou un Sistema que utilitza la informació i la seva codificació per al control i no per al coneixement.

 

---

[1] Slavoj Žižek - El tamagochi como objeto interpasivo

DE L’EDUCACIÓ A UNA SOCIETAT CANVIANT

Sociòlegs, filòsofs o antropòlegs, tots ells pensadors, ens han mostrat l’evidència de què vivim a un món canviant. Vivim a una societat on les condicions d’actuació dels seus membres canvien abans de què les formes d’actuar es solidifiquin com a hàbits i rutines consolidades. Dins d’aquest context, la formació de les persones es fa complexa, ja que els avenços individuals no troben una solidificació dins dels referents socials i culturals. Ens trobem davant d’unes condicions d’acció educativa i d’unes estratègies dissenyades per a aconseguir el desenvolupament que han quedat fossilitzades al sistema educatiu, que resulten obsoletes molt abans de que l’infant tingui opció de conèixer-les. El discurs de l'Estat afirma i justifica el propòsit que l'educació bàsica prepari als futurs ciutadans per incorporar-se a un món modern caracteritzat per:

a) una economia mundial integrada i altament competitiva;

b) processos de participació política cada vegada més plurals i democràtics; i

c)una preocupació creixent per la cura del medi ambient i els recursos nacionals.

És en aquest punt on l’educació pretén preparar als alumnes per a participar a la vida social i amb una actitud “lliure”, així com fomentar i afavorir l'autoconeixement (l'aprenentatge d'autonomia) i de l’alteritat; formar un esperit crític capaç de destriar amb la major claredat la vida social i orientar el comportament; educar en el compromís i la responsabilitat del quefer de l'home. Però poc a poc, l’educació s’ha anat convertint en una mercaderia d’aquesta societat-estat, on queda de costat el sentit social. El coneixement queda ajustat a un ús instantani i concebut per a un sol cop, i la formació queda circumscrita dins d’aquest motllo de mercaderia que s’ha de renovar, no per ampliar el coneixement sinó per reemplaçar el coneixement obsolet.

Els individus, que legitimen l'actual sistema educatiu, exerceixen el rol que se'ls va ensenyar, un rol freturós de crítica i anàlisi social, en el qual es privilegia la tècnica, submissió i obediència a un sistema en crisi, doncs els alumnes deixen de qüestionar el procés d'ensenyament-aprenentatge, els valors que es promouen, el sentit de mobilitat social, és simplement una fase que permeti inserir-los en el cada vegada més complicat mercat laboral. És un mecanisme de control, un procés de transmissió i d’assimilació ideològica del saber.

Davant això,el públic queda en segon pla o simplement desapareix, quedant enrere les pràctiques socials, formes d'expressió, comunicació, informació i interacció. Es corre el risc que les institucions educatives es converteixin en espais buits de sentit, mecanitzant l'ensenyament-aprenentatge amb base a criteris de mercat o generin fortes crítiques al sistema, en particular l'àrea de les ciències socials i humanitats.

Els diners no ho poden comprar tot

Als nostres dies predomina la idea de què tot està en venta. La nostra societat avança cap a la possibilitat de comprar i de vendre tot el que la compon. Exemples en trobem molts: compra de vots, drets a caçar espècies protegides, la “innocència” de corruptes... Poc a poc la influència del mercat, entenent mercat des d’una eina o mitjà, al mercat vist com a forma de vida, ha fet un ingrés en les més diverses esferes de la vida social. Com a conseqüència els límits morals han quedat tocats, fent-se necessari un replantejament de l’autoritat dels diners.

Els nostres polítics ens volen fer creure que els incentius dels diners en efectiu constitueixen sempre el mecanisme apropiat a través del com es prenen les bones decisions. Però els diners no ho poden comprar tot. Quan decidim que certs béns (des d’institucions o serveis fins a persones) poden ser comprats o venuts, decidim també, almenys de manera implícita, que és apropiat tractar a aquests “objectes” com a mercaderies, com a instruments de guany i d’ús.

Aquesta situació és preocupant per diferents raons, però hi ha dos que són principals: la desigualtat i la corrupció que genera. A una societat on tot està en venta, la vida es fa més dura per a aquells que no tenen els mitjans o recursos. I no estem parlant de comprar cases amb piscina, cotxes esportius o vaixells de luxe. Aquests elements manquen d’importància dins del camp de les desigualtats. En canvi, si l’estenem a serveis i bens corrents, les desigualtats creixen.

El mercat de valors només es qüestiona si el sistema compleix o no el seu objectiu. Suposant que l'objectiu principal d'un hospital particular és salvar vides, llavors, si mentre tracta el dit del peu d'un milionari el pacient més pobre mor d'un infart a la sala d'espera, la mercantilització clarament no funciona. Però si la funció de l'hospital és maximitzar els beneficis, tractar primer el peu inflamat del milionari és perfectament lògic. Aquí llavors, no estem identificant què és un hospital per a la societat. Passa una cosa semblant amb les escoles en el moment que el mercat diu: el nostre objectiu primordial no és (segons les polítiques aplicades), en realitat, formar estudiants, sinó maximitzar els ingressos. Aquí s'erosiona la integritat de l'escola i el valor de la seva funcionalitat.

L’altra raó és el poder corruptor que arribaria a tenir un mercat sense límits, és a dir la forma en què la presència creixent del mercat corromp la vida en comú. Imagineu a on es pot arribar. Tornaríem a comprar éssers humans, no només òrgans com succeeix ara, sinó serveis de persones mercenàries amb qualsevol finalitat i de manera oberta. Els nostres avantpassats van lluitar per alliberar-nos, lentament i dolorosament, de la consideració dels homes com a bens d’ús corrent, i amb aquesta situació de societat mercantilitzada llencem la seva lluita pels drets aconseguits. De la mateixa manera, no podem permetre que les persones posin a la venta els seus vots, per més que hi hagi persones disposades a comprar-los. Per què? Perquè certs deures cívics no han de ser tractats com a propietat privada, sinó vistos com una responsabilitat pública. Si no els veiem d'aquesta manera, passem a valorar a aquests béns i obligacions de la manera equivocada.

En definitiva, certs béns resulten degradats o corromputs quan són tractats com a mercaderies. És responsabilitat de tots lluitar per a què no es converteixin en tals. Ni l’educació ni la sanitat estan en venta! Senyors, repensem la seva finalitat.